El regidor de Cultura de l’Ajuntament d’Eivissa, Pep Tur, la directora del MACE, Elena Ruiz, i l’artista Antonio Hormigo, han presentat aquest matí la nova exposició de l’autor que es podrà visitar a l’avantsala de la sala de Plens de l’Ajuntament d’Eivissa, durant aquest any.
Es tracta d’una exposició commemorativa que resumeix molt bé, a través de les vuit peces seleccionades, el seu treball realitzat en fusta, en la que podem descobrir l’essència de l’autor que endevina, en la matèria arbòria, formes possibles que representin sempre un cos.
Fins al març de 2018 | Avant sla de plens de l'Ajuntament d'Eivissa (Pl. d'Espanya, 1 - Dalt Vila)
Horari: de dilluns a divendres de 9.00 a 14.30 h )
GIORGIO PAGLIARI IN MEMORIAM | Del 19 de febrer 2016 al 19 de febrer 2017
(Roma, 1933- Eivissa, 2015)
Després d'estudiar a Roma i París, Giorgio Pagliari viatja a Espanya en 1959 i s'instal·la a Eivissa el 1960.
El 1961 fa la seva primera exposició a la galeria Ivan Spence i durant els seixanta se succeeixen les seves mostres a la galeria Carl van der Voort. (La fina intuïció de Carl, va captar sens dubte de seguida la sensibilitat exquisida de l'italià).
Fora d'Eivissa destaquen les realitzades a René Metrás (Barcelona) i a Juana Mordó (Madrid), ambdues en 1965.
El seu camí, però, estava traçat des del principi cap al silenci, la solitud creadora i el to baix i sord dels matisos delicats, allunyat del soroll i de les veus clamants i reivindicatives d'això que es diu èxit, glòria, fama o reconeixement.
No crec que tot això a Pagliari li interessés molt. Per contra el seu món creatiu necessitava i sembla alimentar-se amb la callada meditació que interioritza l'essencial, la contemplació pacífica de la natura i una serenitat transcendent que es concretava en una idea senzilla de l'existència. Tot això sens dubte compartit amb una dona excepcional- la seua- Lilli Kosola, delicada, tènue i subtil.
L'obra de Giorgio Pagliari, vista ara, amb la perspectiva i la distància que ens dóna saber que ens mira ja de lluny, resulta commovedora. Es mou lliure en els matisos i la temperatura mitjana. Rebaixa el color fins quedar-se sol amb els ocres, els grisos, els matisos més suaus de la gamma càlida. Altera la superfície amb pestanyes, solapes, adhesions i collages, escates superposades que premen la superfície plana i l'alteren. Treballa l'espai buscant la llum, els seus jocs i els seus contrastos. Descriu ones de paper i ritme regular, buscant baixos continus, harmonies i simpaties delicades i infinites. Sovint hi ha evocacions de les textures naturals, els elements orgànics del seu paisatge circumdant però sempre tamisat per la seva idea, el seu concepte de bellesa, de territori expressiu.
ERWIN BECHTOLD 90 anys (Colònia, Alemanya, 1925)
Es compleix enguany el noranta aniversari d’Erwin Bechtold, artista alemany resident a Eivissa des de 1958. Amb aquesta exposició, organitzada pel Museu d'Art Contemporani d'Eivissa a l'avantsala del Saló de Plens de l'Ajuntament d'Eivissa, aquest commemora i reconeix la importància de l'excel•lent trajectòria de l'artista dins i fora de les nostres fronteres.
La dilatada carrera d'Erwin Bechtold, amb etapes successives sempre compromeses amb l'avantguarda, el situa com un dels noms imprescindibles de l'informalisme, per ser aquest l’isme que millor qualifica la seva obra de maduresa.
El traç, la matèria, el color i el gest són per a ell els vehicles expressius de la seva abstracció, sense oblidar el compromís i el rigor, inherents a la seva tasca sempre impregnada d'una total coherència.
La justa mesura -expressió de la seva sensibilitat artística- la delicadesa del color, l'elegància gestual i la fondària i silent semàntica de la seva obra, buscant la trobada entre forces contràries en un territori intern de concòrdia i sintonia, són les més destacades característiques del seu llegat.
febrer 2014 - gener 2015
Avant Sala de Plens de l'Ajuntament d'Eivissa (Can Botino)
Horari: de 10.00 a 15.00 h
El procés creatiu de Jean Willi defuig fórmules que no siguin les purament basades en la intuïció i en l'experiència. Per això, les trenta aquarel·les seleccionades per a aquesta ocasió adquireixen la dimensió de metàfores i busquen la dispersió a l'espai de les parets, rompent esquemes reticulars i creant un nou ordre, com si fossin les fulles seques que el vent de tardor enlaira o els pètals de les flors d'ametller, quan l'aire i el destí es posen d'acord per arrancar-les de les branques. La necessària resignació d'un plantejament expositiu ortodox explica en bona part els significants d'aquesta obra, l'autor de la qual enuncia les seues conviccions, com ho fan les arrels dels arbres a la terra, en el substrat prolífic i fecund del gran tronc surrealista.
Jean Willi ha entès l'espai expositiu (i no sols la sala, sinó també el massís de llirs tot just florits que creix a l'altre costat del carrer sota els paraments de la murada i que s'albira des de la porta de vidre) com un ingredient de la seua intervenció, i en aquest sentit provoca la transmutació proposant una vivència que inviti el sistema perceptiu de qui ho contempli a gaudir, a imaginar i a sentir...